S'han acabat les vacances?

01/09/2010

Retorn a ciutat amb tren, lectura pausada d'una revista que em parla de paisatges interiors, mentre el paisatge exterior, dellà de les finestres del vagó, va canviant, ara Selva boscosa, fins arribar, després, al Barcelonès amb les indústries i els horts, amb els torrents eixuts i els rius amb poca aigua... La ciutat suburbial amb l'entrada a través de la via fèrrea, aquest caòtic amuntegament de grafitis que omplen túnels i edificis esventrats, tot és més aviat inhòspit, desangelat, tacat amb la personalitat coixa i esperpèntica de l'extraradi. És com un decorat neorealista postmodern. I de sobte el Passeig de Gràcia. Els turistes fotografiant la casa Batlló, l'olor de mar a la pell colrada pel sol, he baixat del tren com si el món interior de la revista que fa un moment m'entotsolava s'hagués confós amb el brogit urbà. El cel de la ciutat és d'un blau esblaimat, ha bufat el vent del nord, tramuntana a l'Empordà, i la llum del capvespre, trèmula, em parla del setembre que tot just avui hem encetat. S'han acabat les vacances? M'ho pregunta una veïna amb qui he coincidit a l'ascensor. Somric, i faig com que sí, em fa mandra explicar-li que ho tinc prohibit pel metge, això de fer vacances... Seria feina vana intentar donar-li la raó precisa i l'argument concís del perquè no en faig, de vacances.I canvio de conversa, li demano si el seu fill ja és aquí o encara és de viatge de noces, sé que ha anat als mars del sud, ha fet la ruta blava, la mateixa lluna de mel que el poeta Josep Maria de Sagarra. Em diu cofoia que són a punt d'arribar, que viuran al Maresme, ell hi té la feina, ja se sap, Barcelona l'anem convertint en un geriàtric... A la bústia hi he trobat paperassa diversa, revistes, cartes comercials amb factures, i un parell de postals, una de la vall de Boí, un amic pintor hi ha passat l'agost, i una de Lanzarote, l'illa afortunada, una amiga que hi és per un temps indefinit em confessa que no se'n voldria moure més, que tem, com gat escaldat l'aigua tèbia, el retorn a ciutat, al gran cafarnaüm humà que entre tots hi tenim entaulat. Ventilo el pis. I prenc una cervesa repapat al balcó, de cara a llevant, d'on diuen que neix la vida... És divertit això de no fer vacances, quan tothom està convençut que en fas sempre, i ningú no s'empassa la trola del metge que me les té prohibides. El cas és que ja hi tornem a ser. La ciutat ens engoleix, excepte a l'amiga afortunada, que resisteix, numantina, allà a Lanzarote... JP

El pianista

24/08/2010

La lluna feia el ple, vaig pensar que era una nit perfecta per escoltar Chopin i Granados sota les voltes romàniques d'una de les esglésies de la vall, m'ho prometia tot rodó, talment hagués de trobar l'home llop entre el públic, ja se sap, qui escriu sempre es deleix per poder donar fe d'una gran notícia, ni que sigui un malson viscut enmig de l'auditori que omplia la nau central del temple parroquial, un lloc on les pedres mudes de segles són motiu de tants records, els anys d'infantesa que han fugit, els rostres i les mans de la gent pagesa del rodal vius encara, ja només en queda una ombra fugissera destinada a fondre's en un mar tumultuós de desmemòria, què se n'ha fet dels rostres i les mans plens de vida que em varen veure néixer, ara tot ha passat avall i ja sóc més pròxim a la fredor humida de la terra que un dia ha d'acollir el son de la meva pau, finalment,que no pas de la vida del món, i és que la nit, després d'un dia xardorós, de calor sahariana, convidava a recloure's en la fredor sempre un pèl humida del recinte ecclesial, i així ho vaig fer, vaig passar per taquilla, no m'agrada que em comprin les opinions i els criteris, ni tampoc que em lloguin el cul, vull ser lliure, com el vent, i fer el ple, com la lluna,i aparèixer o no, com l'home llop, instal.lat a l'últim banc, el dels publicans i altres espècies de vida dubtosa, vaig escoltar pacient i amatent els nocturns i les balades de Chopin, un pianista que ja no era una jove promesa, tècnicament dotat, o ben ensinistrat, no sabria com dir-ho millor, va interpretar Chopin amb una indolent monotonia, hi havia moments que en comptes de piano semblava que tenia davant seu un clavecí, va llegir la partitura, però es va oblidar de l'ànima i l'esperit de cada nota, els devia deixar a casa, o ben desats a la sacristia, i així no es pot anar pel món de l'art, on tot reclama experiència viva i carn de pensament, Granados no va ser pas millor, la mateixa monòtona sonsònia, sense cap canvi de registre, però no em va adormir, tot el contrari, em va revoltar, i és que com diu Albert Camus l'home revoltat és l'única i gran esperança del nostre món, mal m'està el dir-ho, però és així, i el públic enfervorit va ovacionar el pianista sense ànima fins a un punt que va vorejar el deliri, i l'home, agraÏt, i potser sorprès d'haver triomfat amb tanta rotunditat, va oferir cinc bisos breus, es va deixar anar una mica i va ser, en absència de l'home llop, el millor de tot el concert,no vaig gosar-ho comentar amb ningú, vaig dir amén de tot i vaig entonar un brindis a la lluna a la salut del pianista, la vall ha de cuidar els seus artistes, la vall és agraÏda i esplèndida, ah, la vall, quin misteri més diabòlic... JP

Marta Infante i el lied

15/08/2010

Dissabte passat, 14 d'agost, la mezzosoprano Marta Infante acompanyada al piano per Jorge Robaina, ens va oferir, en el marc auster i ingràvid de l'església parroquial de Santa Cristina, un recital de lieder de Schumann i Mahler i cançons de Dvorák, que va fer renèixer la vivesa de l'esperit de les pedres de les arcades romàniques d'aquest indret, l'edifici amb més història i silenci de segles, també el més interessant, de tot el poble. Algú em dirà que les esglesioles de Bell-lloc d'Aro i Romanyà de la Selva, que també pertanyen al municipi, tenen tanta o més història, i són, en el seu auster i primitiu entramat arquitectònic, dues peces tant o més remarcables del nostre romànic arenc. No els ho negaré pas, però es dóna el fet que Marta Infante, com es fa amb tota la temporada de música de cambra,és a l'església parroquial cristinenca que va cantar, veu cristal.lina, dicció perfecta, els lieder i cançons memorables. No entenc ni un borrall d'alemay ni de txec, però per a això hi havia un cuidat programa de mà amb les traduccions al català acarades als textos originals. Tinc una debilitat especial pel lied, i em deleixo sempre amb el misteri de les paraules de semàntica ignota, sense entretenir-me a seguir amb la traducció el significat de cada cançó. És només a posteriori, quan ja sóc a casa,i el recital és grata memòria i record, que m'entretinc a llegir, en lo pus bell catalanesc del món, les històries d'amor i desamor, de joia i de festa, que la veu, que no sé com qualificar, precisa i modulada per un do que no és ben bé d'aquest món,com un alè angèlic, ens va desgranar. Dec ser, com en tantes coses de la vida sóc, un home d'efecte retardat. No hi puc fer més, així em pariren i així visc. Va ser, el temps dels lieder, un temps com suspès en la immensitat de la volta celestial, com si les lleis de l'univers s'haguessin confabulat per fer possible allò que tots sabem que és impossible: deturar el temps. La clau de tot plegat la vaig trobar quan llegia i rellegia aquestes paraules d'un dels lieder de Mahler, la veu de Marta Infante viva en la memòria, la cadència de les notes musicals del piano de Jorge Robaina contrapuntant-les, embolcallant-les, greus, en l'acústica perfecta de les pedres severes i mudes del nostre romànic. Diuen les paraules d'un text de Rückert que la música de Mahler ha immortalitzat: He abandonat el món / on vaig malgastar molt de temps / I poc m'importa / que em creguin mort / Estic mort per al bulliciós món / I reposo en un lloc tranquil! / Visc solament en el meu cel, / en el meu amor, en la meva cançó! JP

Full de diari

08/08/2010

Dormo bé aquests dies d'agost a la vall d'Aro. Sembla que el meu organisme tolera bé el canvi de medicació. Ahir vespre concert memorable d'un jove pianista italià: Sicipione Sangiovanni. Fill de la Puglia, va entusiasmar l'auditori que omplia l'església parroquial de Santa Cristina.Una interpretació molt afinada i vivíssima de la Reminescència de Don Joan, de Franz Liszt, que recordarem durant molt de temps. Després sopar i conversa animada amb la gent del Fòrum, fet que també influeix positivament en el meu descans nocturn. Avui ho recordo en un intent de traduir a lletra les emocions viscudes tot esperant trobar algú que m'acompanyi a Solius. L'ofici d'avui, celebració de Jaume de Solius, m'ajuda a retrobar la baula perduda de la cadena del meu viure incert, joiós i esvalotat un dia, convertit en una tristor malalta l'endemà. Estona de reflexió amb el cant de les cigales de teló de fons sonor, i la presència d'infants i jovenalla animant l'acte religiós, un fet poc freqüent a les nostres esglésies, sovint tan envellides. Retorn a la vall, el senyor Vancells amablement m'estalvia la caminada, fa un sol de justícia que crema el cul a les llebres... La bonior mental que l'haver dormit bé sempre em produeix es manté al llarg del dia. Ho interpreto com un bon auguri. Sigui en un concert de música sigui en un ofici religiós, tendeixo a desgranar mil pensaments, com una successió de fotogrames mentals que no tenen res a veure amb l'acte en si, però que em desvetllen les pregoneses de la vida i de la mort. És tot allò que ens preocupa, o que projectem, i que mai no trobem a ningú amb qui compartir-ho, aquella persona a qui voldríem fer-ho avinent, ni que fos per descarregar la tensió interior que ens produeix.Tot això es fa present. Després, com per art de màgia, sempre prevalen els interessos vitals, per intranscendents que siguin, i deixo desades les fatalitats més tenebroses, potser esperant un altre moment per fer-hi front. Les cigales encara deuen cantar, desaforades, i les formigues formiguejar, obsessives les unes i les altres, i jo contemplo com la tarda declina i la llum que anuncia la posta s'albira darrera les muntanyoles soliuenques. Tot segueix el seu curs natural,continuo capficat amb els meus artificis, incapaç, ni que sigui per un dia, d'oblidar les vel.leïtats estètiques. Dibuixo una postal. Què en pensarà el seu destinatari quan la rebi? Aquest immens enigma que és la vida i les relacions dels homes, les formes diverses de comunicació, les convencions socials, els caires que prenen les necessitats d'afecte. Misteri. L'univers i les teories quàntiques dels físics, arreu el principi d'incertesa. La fosca vespral inunda la vall. Les estrelles em parlen del sentit últim de les nostres accions. Abans d'adormir-me, només per un instant, tot té sentit. Després m'endinso en la gola de llop de la inconsciència dels somnis.JP

El castell

04/08/2010

Relectura de El Castell de Franz Kafka després de molts anys d'una lectura que no vaig acabar de pair. I és que és només quan el castell de la parafernàlia burocràtica de la nostra vida ens agafa pel ganyot, aquest entramat de lleis i contralleis, de costums establerts, vicis admesos, prohibicions i malsentesos, és quan tot això es fa present a la teva vida, només llavors pots llegir Kafka i trobar-hi, en l'expressió del laberint, un gran consol, refugi i força per seguir el camí que ens hauria de portar a la sortida del laberint. Vana il.lusió, tot sigui dit... Kafka és sense cap mena de dubte el més visionari i realista dels tres grans novel.listes del segle XX. Els altres dos, Proust rememora el passat, per bé que ho fa amb un art nou, i Joyce recrea formalment el present etern, aquest interior desbordat de l'esperit de l'home modern. Tres grans artistes, amb la lectura de l'obra dels quals, un ET que aterrés al nostre planeta i volguéssim explicar-li el segle XX, en tindria prou. Tota la resta que s'hi ha afegit no és res més que farciment. El gall, però, ja hi era. Després, quan acabo de devorar El Castell, cada llibre que intento llegir em produeix un efecte pueril, com un plat d'enciam després d'un pollastre amb llagosta, tot em cau de les mans. I és que aquestes grans obres marquen un abans i un després. Res no pot ser igual, tot i que la massa lectora continuarà demanant històries que els editors s'hauran cuidat pla prou bé que siguin ben explicades, històries imitant la novel.la del XIX, talment no hagués passat res durant el segle XX, i el XXI no fos ni carn ni peix, una reminiscència d'un passat amorf, petitburgès, banalitzat per la doctrina proletària, encara que el terme i la doctrina mateixa s'hagin convertit en l'autèntic opi del poble dels nostres temps. Hi ha poble? Truco a la porta i ningú respon. Insisteixo, i una veu metàl.lica, com esquerdada i rovellada, em contesta que no són hores de molestar, que torni demà, amb les cèdules i documents que fa al cas, acompanyat d'un subaltern pertinent, que no et pots presentar com aquell qui va a visitar l'amistançada a hores petites, confiat, segur, que t'estarà esperant. S'il.lumina una pantalla al costat de l'intèrfon i unes lletres verdes pampalluguegen, en la llengua de l'imperi,un terme que no acabo d'entendre, com no s'entén res de cap resposta de les que et donen els funcionaris d'aquest poble convertit en castell... Amb un gran complex d'agrimensor menystingut truco l'estimat K. i li demano el telèfon del majordom del castell. Demà ho tornaré intentar. I així, un dia i un altre. I fins que el castell aguanti. JP

Nit de lluna plena

27/07/2010

Aquests dies estiuencs de calor xafogosa intensa varen quasi coincidir amb els dies de la festa major de Santa Cristina, vaig ser-hi, tot i que la festa en sí ja no em diu gran cosa, i no en puc parlar amb coneixement de causa, sembla que la crisi econòmica la va reduir, però tanmateix es va mantenir l'esquema tradicional, acontentar una mica tothom amb un seguit d'actes gratuïts que feren les delícies del personal. El dia mateix de Santa Cristina, i potser per tal que el revival fos un fet, vaig assistir a la festa d'aniversari d'un company d'infantesa, i a qui la seva família va voler festejar amb una trobada sorpresa seguida d'un sopar fred molt animat. Tanmateix, potser perquè no tinc costum d'assistir a festes multitudinàries, tot plegat va depassar la meva capacitat de sociabilitat, i no vaig trobar el meu lloc sota la lluna, que aquella nit feia el ple. Vaig ser l'ET de sempre, amb un peu en el present i l'altre trepitjant la nostalgia del passat. I és que el retrobament amb persones conegudes, però que fa temps que no tracto, sempre em porta a fer una estranya regressió cap al passat. És talment com si cap de nosaltres ja no tinguéssim futur, bo i sabent que això és una visió negativa de la vida, i que el que hom ha de fer és aferrar-se al present i viure'l amb delectació. No sé si tenim res més que no sigui aquest present incert, trencadís i malgrat tot palpable, però el meu mirar enrera em va portar a no saber viure i disfrutar aquell present joiós i alegre que la nit agradable m'oferia sense condicions.I ara que hi penso em sap greu. No vaig ser un convidat agraït en el meu entestar-me a ser un convidat de pedra. És un fet, però, que sóc dels qui viuen convençuts que dues persones ja és molta gent, i més de tres és una vertadera multitud. Amb els anys, aquest miratge tan estrany com volgueu, irreal, com tots els miratges, no ha fet altra cosa sinó afermar-se fins a fer un engrut psicològic que em priva del do social, i em posa contra les cordes del do de gents, un do que no tinc ni he tingut mai. No sé si amb el shock que el fet de veure'm rodejat per totes bandes de gent i més gent vaig dir a l'amic de joventut el que se l'hi ha de dir en aquests casos, aquelles quatre paraules justes per desitjar-li molts anys de vida, i una o dues anècdotes divertides del nostre passat comú. No sé ni si tan sols me'n vaig acomiadar tal i com pertocava, quan pels vols de la mitjanit, incapaç de continuar fent el paper d'en Met de Ribes, li vaig dir un lacònic bona nit i molt agraït per tot. Ho faig ara, un cop he retrobat el luxe, la calma i la voluptat de la meva solitud salvífica. I és que ni ha que varen néixer amb estrella i n'hi ha que hem nascut estrellats. Amb retard, gràcies i per molts anys, amic amat. JP

Martina Filjak

20/07/2010

M'agrada ser a la Vall d'Aro quan hi ha concert a l'església parroquial de Santa Cristina, i no sabria dir exactament perquè, ja que no sóc un gran aficionat a la música, ni, menys encara, un entès, tot i que la música m'acompanya moltes hores del dia, sobretot les hores solitàries dedicades al vici de la lectura i l'escriptura, també mentre intento pintar. Un ver sacrilegi, tan per als aficionats a la música com per als lectors i lletraferits en general, perquè com m'han dit moltes vegades, mentre fas una cosa no pots fer l'altra, o escrius, com faig ara, o escoltes la tocata i fuga, perquè si vols fer les dues coses alhora segur que no en fas cap de ben feta. Deuen tenir raó, però el costum el tinc tan arrelat que no me'n puc desfer. Així he crescut, i és que com em sentencià un vespre d'hivern el meu avi, sóc ben parit, però mal acabat... Hi pensava la setmana passada mentre la pianista croata Martina Filjak interpretava Chopin i Prokofiev a l'església, i jo, submergit plenament en el decorat de pedra nua de les voltes romàniques que semblava que d'un moment a l'altre m'havien de revelar algun estrany secret codificat enmig del seu silenci de segles, pensava, deia, en la meva incapacitat per concentrar-me en una sola cosa, aquest estrany costum de fer dues activitats mentals paral.leles, una atenció ara en la música, després en les evocacions de mil records d'infantesa que l'església amb la flaire de temps que ha fugit sempre em desvetlla. Em dol i m'estranya no veure-hi als concerts més cares conegudes de les que hi veig, no en sé la causa, potser una mala relació amb la música culta, un prejudici o complex, o aneu a saber què, però dels companys d'infantesa mai no n'hi veig gaires, per no dir cap. I és una trista realitat, perquè Martina Filjak ens va deleitar amb el prodigi d'una tècnica refinada i l'esplendor d'una bellesa que no sabria com qualificar, però basculava entre l'encant contingut de centreeuropa i la passió solar de la mar Adriàtica que li deu ser ben familiar... I tot això, Martina, pedra viva de l'església, present i passat, tot viscut des del relaxament contemplatiu de qui escolta i evoca uns records, com és el meu cas, ajuda a sublimar les tensions del present i projectar, ni que sigui durant l'hora i mitja que dura el concert, esperança en el futur incert que sempre ens sotja. Martina Filjak no en sabrà mai res de tot això, però tu, lector desconegut, n'hauràs estat testimoni... JP

Ora et labora

13/07/2010

Va ser un èxit que va superar totes les previsions, sobretot la dels mateixos polítics que ens representen i que ara haurien d'administrar aquesta força col.lectiva que com a poble vam demostrar pels carrers de Barcelona. L'endemà 11 de juliol era Sant Benet, patró d'Europa, que és on hauriem de posar el punt de mira, i canalitzar-hi totes les energies, perquè amb la marabunta espanyola el diàleg ja no és possible,hem cremat els últims cartutuxos, insistir seria ser masoquista... Així, convençut d'aquest doble fet, la realitat europea i la impossibilitat hispànica, m'abandono amb totes les meves forces al meu particular ora et labora. He començat a refer pintures que els anys de les meves incerteses pictòriques havia deixat a mig fer, ebri d'all i salobre, em vaig abandonar al ritual de l'obra inacabada, perdut en unes estètiques incipients deutores del minimal i l'arte povera, tot ben amanit amb un pensament feble que el pas del temps, i les ensopegades inevitables, han convertit en necessitat de força mental, continguda, però forta en la seva arrel. Així, passo els matins a l'estudi i començo el dia fent aquarel.les intranscendents, esbossos incipients, dibuixos banals com banal és el meu viure, per passar després als retrats de personatges desconeguts, els rostres anònims que nien en la meva ment. La tarda, la calor és excessiva, però cap a quarts de 6, quan el sol ja ha iniciat el seu lent declivi camí de la posta, m'enfronto a les teles de gran format fetes els anys 80, pintures que volien ser un remake de l'action painting i no passaven de ser una expressió de la meva impotència plàstica. Les refaig, i hi incorporo un personatge, que és alhora espectador i autor del devessall de color que inunda la tela. Així arribo al vespre cansat i las, erm de tota fretura sensual, la fresca, si és que en fa, de les hores nocturnes convidant a la conversa sense finalitat, si és que trobo un interlocutor, o al monòleg inacabable, si és que m'he d'acontentar amb la solitud de sempre. L'estiu és ara com un préssec madur, sucòs i gustòs, i la vida ébria de mar i esperança es converteix en un ritual que la fe en les coses petites omple de força i contingut. No sé on em portarà tot plegat. Llegeixo als diaris les cròniques cansades dels fets del dia. M'acontento amb tot allò que no surt a les cròniques. És el meu particular llibre dels fets. E la nave va...! JP

Dissabte 10 de juliol

04/07/2010

La situació del país derivada de la sentència del Tribunal Constitucional és tan imprevisible com absurda, amb una Espanya que ens decreta una Nova Planta 300 anys després de l'arribada dels Borbons. Ens ho esperàvem, perquè els 4 anys que han trigat ses senyories a posar-se d'acord no portaven a confiar en res de bo. No sé si la reacció política és la que el país necessita i reclama, som a pocs mesos d'unes eleccions, i el tacticisme especulatiu dels diversos partits serà molt difícil d'evitar. Tanmateix, i al marge del que pensi cadascú, de la idea o projecte que tingui de país, la manifestació del pròxim dissabte 10 de juliol hauria de ser massiva. Es tracta que els qui ens volen anihilar la identitat individual i col.lectiva, sàpiguen que som molts els qui estem disposats a plantar-los cara, a no arronsar-nos, a dir en veu alta i ocupant els carrers: som i volem ser el que som. És un fet que per a moltes persones del nostre país són moments de moltes preocupacions bàsiques, la crisi fustiga amb fúria i sense contemplacions ni miraments la nostra societat, la temptació de passar de tot i refugiar-se en els problemes personals de cadascú és molt gran, però sortir dissabte vinent al carrer és també un acte de llibertat enfront de la ineptitud d'unes polítiques que no només ens perjudiquen com a col.lectivitat, sinó que ho fan directament a cadascú de nosaltres, i que ens afecten els nostres interessos econòmics i materials. La sentència, com ho feu el decret de Nova Planta de 1714, va directament contra els òrgans vitals que com a poble necessitem per continuar sent una societat lliure i viva, moderna i dinàmica, culta i desvetllada: erosiona sense contemplacions els punts neuràlgics que ens defineixen i construeixen: llengua i símbols, finançament i justícia, identitat... En això no han tingut cap problema a posar-se d'acord en menys de 24 hores.Ho han tingut molt clar des del primer moment. Ja hi estaven d'acord abans de començar l'encàrrec, només els calia trobar el to i el moment, escriure la lletra menuda ( que encara no coneixem ) i posar punt i final al procés autonòmic iniciat al final de la dictadura. Ells ho han volgut així.Doncs ara no es tracta d'estalviar-los la resposta contundent que es mereixen: per dignitat, tots al carrer el dia 10. Ja no cal dubtar ni excusar-se en si hi va aquell jo no hi vaig, si el lema és dur o tou, i totes les deliberacions i febleses que la bona gent exposa amb reticència a l'hora de manifestar-se públicament, de sortir al carrer. És l'hora de tothom, no en tingueu cap dubte. No es tracta d'anar contra ningú, és una manifestació per ser el que som i volem continuar essent. El país ha de bategar, ni que sigui per un sol dia, amb un gran cor. JP

Guggenheim Bilbao

26/06/2010

Una escapada de tres dies m'ha permès visitar el Guggenheim bilbaí, edifici espectacular de Frank Ghery, una peça clau per a la magnífica revitalització urbanística de Bilbao. Mostra del Rauschenberg escultor, o el que siguin els seus assamblatges metàl.lics fets de deixalles de la societat de consum industrial, una evolució perfecta i abstracta dels nostres orfebres del metall escultòric, Pau Gargallo, i, sobretot, Juli González. A la mateixa planta del tercer pis una mostra de la pintura entre naïf i surreal del gran Henri Rousseau, dit le douanier. El Guggenheim sap combinar l'art del moment present més rabiós, com les instal.lacions de l'artista angloindi Anish Kapoor, amb la pintura-pintura, com ho és la de Rousseau, una obra autodidacta que va delectar tant Picasso com els surrealistes, que avui s'aguanta perfectament, i que és la mostra de tot el museu on hi ha més concentració de públic. La pintura, aquest enigma humà que continua atraient l'home postmodern alliberat dels dictats dels gurus de l'art conceptual. Anish Kapoor, tot i l'espectacularitat del seu treball, tota la planta segona li és dedicada, em deixa tan fred com indiferent, escèptic com sóc davant les acrobàcies del circ de l'art contemporani, tan global i banal com volgueu... Un art que malgrat tot reflecteix tan bé l'absència de valors étics i estètics de la postmodernitat, o de la oficialitat de l'art que ara compta i que hom suposa que l'artista hauria de fer per entretenir les masses, les quals, no ens enganyem, venim al Guggenheim més per l'espectacularitat del continent que no pas per l'interés del contingut. Dinem de forma excel.lent al restaurant del museu, la cuina basca és d'un gran nivell, siguis on siguis. I continuem la visita, ara amb la col.lecció permanent del primer pis, els expressionistes abstractes americans, De Kooning, Motherwell, Kline et tutti quanti hi posen la nota d'un solo de jazz abans de perdre'ns per aquest Bilbao tan net i endreçat, una petita ciutat acollidora que s'ha transformat a còpia d'art i urbanisme de nivell mundial, els millors arquitectes hi han construït o hi construeixen. El metro dissenyat per Norman Foster ens permet d'anar l'endemà fins a Santurtxi i Getxo, admirar les belles i sumptuoses construccions de la burgesia del país, per acabar el dia al museu de Belles Arts, on l'absència de visitants és absoluta, desoladora.. Hi resseguim la història de l'art des del romànic fins al present de Mimo Palladino, amb els grans escultors bascos, Oteiza i Chillida, com a peces fonamentals de l'estètica d'aquest Euskadi admirable. Si París val una missa Bilbao bé en val una altra. Tornarem, amics del Nervión! JP

Panorama fosc

11/06/2010

El panorama és fosc. No sabem allà on ens trobem realment. Parlo de la situació política i econòmica, amb una incidència social que cada cop serà més profunda i conflictiva. I és que els qui ens malgovernen, per ineptitud manifesta, no paren de fer fum en comptes de donar la mínima llum per aclarir-nos. És lamentable l'espectacle que ens ofereixen els governants del país, que no saben quina paret toquen, en uns moments en què tan necessària és una política que tingui un nord i uns valors morals on agafar-se. Perquè en el fons del fons d'aquest gran cafarnaüm que entre tots hem muntat hi ha una greu crisi de valors. O millor dit, l'absència de valors regna majestàtica en la nostra societat regida per un seguit de contravalors que ens han convertit en un ramat d'adolescents petrificats. Si no veiem clar aquest fet, i no comencem per recuperar els valors bàsics que tota societat necessita per a organitzar-se més o menys harmònicament, tenim mala peça al teler. I la hi tenim per un llarg periode de temps. I és que quan tot és relatiu, per més que moltes coses certament ho siguin, de relatives, i no hi ha cap absolut, ni cap imperatiu moral categòric, digueu-li com volgueu, aquest tot és com un castell de cartes que es desploma, un conjunt desconjuntat de vuits i nous i cartes que no lliguen... Cal, agradi o no, recuperar un mínim de valors absoluts on fonamentar les nostres vides, els nostres treballs i els nostres dies... Hi ha qui qualificarà aquesta voluntat que exposo com una forma reaccionària de pensament, amb regust totalitari, contrari a la llibertat i la democràcia. No és el cas. I me'n refot de la plàtica discursiva més o menys progre, que és la dominant. Aixi ho penso perquè així ho visc. I així ho escric. El panorama és fosc, però enllà de les fosques nuvolades hi ha la llum del sol. Recordar-ho no és sobrer, ja que sembla que ho hàgim oblidat. No escric des del desesper. Ho faig des d'una profunda esperança en l'home i els valors positius que és capaç de generar. Escric i visc des de la fe i la confiança. Ho faig amb un esperit crític però alhora constructiu, animat i positiu. I convido el lector a fer el mateix. Ser o no ser, creure en les nostres possibilitats o no creure-hi, aquesta és la qüestió. Ahir, avui, demà, sempre... JP

Can Framis

04/06/2010

Can Framis, al Poblenou, és una antiga fàbrica restaurada de forma tan pulcra com admirable, seu de la magnífica col.lecció permanent de pintura de la Fundació Vila Casas. Hi he passat el matí juntament amb el pintor Riu de Martín. I hem xalat d'allò més. La pintura que s'hi exposa és una tria personal i amb criteri feta a partir dels artistes catalans, o que han treballat a Catalunya, de la segona meitat del segle XX. Passejar per les naus silencioses i quasi desertes és com fer un viatge a un wonderland de la pintura. Altres visites que hi he fet m'han produït sempre el mateix plaer, i he comprovat que sigui per desconeixement, sigui perquè la pintura no acaba d'interessar al gran públic, les naus són poc concorregudes, breu, que no hi ha mai quasi ningú. Ells s'ho perden, m'ha dit el pintor Riu davant d'una tela immensa d'un pintor que recordava vagament Gerard Richter, sense ser-ho. Hem parlat de les influències de la gran pintura internacional del present en els nostres artistes d'avui, però alhora de la personalitat tan marcada que molts d'ells tenen; ser original no és l'objectiu primer de l'artista, però ser autèntic, personal, és una de les condicions primeres de l'art de la postmodernitat. Un col.leccionista privat com ho és el senyor Antoni Vila Casas, que a més a més fa l'esforç, material i intel.lectual, de posar-nos a la nostra disposició el seu pacient i admirable recorregut vital com a col.leccionista, és d'un interés fora mida i del tot encomiable. En un país on les institucions, i els museus i espais que controlen, són tan insensibles a la pintura contemporània ( ells deuen saber perquè, però no estaria malament que ara que venen eleccions ens expliquessin aquesta animadversió militant que practiquen ) en aquest país, deia, que és el nostre, homes com Vila Casas, com Suñol, Com Godia, ens salven de l'estretor de mires dels nostres sectaris gestors políticoculturals. Quan sortíem de Can Framis, amb el regust de l'excel.lent pintura que s'hi exposa fixada en el nostre esperit, al cel blau de la ciutat un núvol blanc es passejava errívol, com despistat, talment els barcelonins, que fan milers de quilòmetres per veure museus a les quimbambes, ignoren el que tenen al costat de casa, sgui el romànic o el gòtic del MNAC, o aquesta lliçó de pintura contemporània que s'aplega a Can Framis. JP

El país

28/05/2010

La situació del país, política, econòmica, social,és greu. No dic res que tothom no sàpiga. I els qui hauríen de fer llum fan fum. L'enrariment polític fa basarda. Són uns moments en què si fos un home jove em plantejaria canviar d'aires, ja que les perspectives de futur són depriments. A la meva edat, però, ja no em veig capaç de començar una nova vida, i fer-ho des de zero. Els anys hi són, no ho puc pas ignorar. Estic condemnat a quedar-me aquí fins que la corda peti. I que sigui el que Déu vulgui. Déu, però, altra feina té, i no l'hauríem de barrejar amb les nostres misèries, prou que ho fan, vanament, els qui menys ho haurien de fer. No diràs el nom de Déu en va, ens ensenyà mossèn Vador quan teniem 7 anys, despertàvem a la vida i ens decretaren que ja teníem ús de raó. I fins aquí hem arribat. Aquells anys eren foscos materialment, la política no existia, en els termes democràtics que la coneixem avui, la dictadura feixista del general Franco en tenia el monopoli, i l'exercia amb mà de ferro, no n'enyoro gaire res, del sistema dictatorial, més enllà de la infantesa i els valors positius que ens inculcaren malgrat tot. Érem al fons d'un pou i n'havíem de sortir. Tota la resta era la retòrica buida del nacionalcatolicisme. Teníem l'ampla i vasta mar de la vida davant nostre, una vida que no sabíem imaginar com seria en un futur que ens semblava llunyà i que ha resultat ser molt pròxim. I és que el temps, aquest gran misteri, botxí de les nostres vides, ha passat a la velocitat de la llum, fent rodar caps, fent d'aquell futur que ens semblava tan llunyà un present que aviat serà també passat. I és que el temps se'n va i ens fuig de les mans com un lladre de camí ral desapareix un cop ha assaltat la seva incauta víctima. Aquells temps foren temps difícils per al país i hauríem de procurar que no tornin. Més enllà de les revisions històriques amb esquema dualista i maniqueu entre bons i dolents hauríem d'intentar no repetir-la, la història. Hi ha flotant en l'ambient una funesta pudor de socarrim que em porta a la ment velles malastrugances. Pot ser que tingui un dia pessimista, i que ho vegi tot molt fosc, més fosc del que realment ho és. Voldria equivocar-me de mig a mig, però avui tot és incert i preocupant. I no s'hi veu una sortida a curt termini. És amb aquesta preocupació que poso el punt final a aquest soliloqui vespral. JP

L'art per l'art

20/05/2010

Un amic em parla de l'art per l'art com una via vers el feixisme cultural, l'amic és un ferm convençut de la necessitat d'una estètica lligada a una ética, del compromís de l'artista amb les formes politicosocials del seu temps, i de la capacitat de l'art per transformar la societat, en definitiva d'un art militant. Li demano que s'expliqui una mica més, perquè denoto pel que em va dient que el compromís del qual em vol convèncer va en una sola direcció, la via, diguem-ne progressista, per entendre'ns, progressista en un sentit políticament correcte, és a dir a favor dels qui monopolitzen les doctrines i les idees de progrés, els partits ecosocialistes, perfectament organitzats i que acaparen l'atenció i la devoció dels artistes de bona fe com el meu amic... Podríem estar d'acord que l'art no neix del no-res, que deriva d'un humus social determinat, i que la política, que ho amara tot, si tu no la fas els altres te la fan. Un art insensible a aquest fet, desconnectat de la realitat diversa que l'envolta podria ser aquest art per l'art pervers que podria derivar tant vers un feixisme de dretes com cap a un totalitarisme d'esquerres, aquest socialisme sense rostre humà artífex dels gulags i de tantes o més perversitats que no pas el feixisme de dretes. Sóc un ferm convençut que l'art ha de transcendir les ideologies, i que quan es desenvolupa en un marc democràtic i de llibertats formals perfectament establertes, com és el cas de la majoria de societats Occidentals, fer un art que tingui l'art i la bellesa, o l'antibellesa, tant me fa, com a objectiu primer i últim dels seus interessos, és perfectament legítim. És més, no crec gaire en les adscripcions polítiques i els interessos partidistes com a matèria generadora de l'art. La llibertat ha de ser el seu ingredient primer, per damunt dels interessos polítics i ideològics. I si seguim la història de l'art és només des de la llibertat, allò que Kandinsky anomenava la necessitat interior de l'artista, que s'han fet les grans obres d'art. I la resta és xerrameca buida i vana, interessada, amb finalitats sectàries, que no té res a veure amb els interessos artístics. JP

Vanitat de vanitats

12/05/2010

Sóc un ferm convençut que la lectura en formats digitals s'imposarà, tot i que s'imprimiran llibres i alguns diaris i revistes selectes, el futur, però, que ja és present, serà digital. No em feu enumerar els avantatges de l'iPad i similars, perquè els desconec, però tot em porta a la convicció que formo part de l'última generació que s'informa i es comunica a través de la lletra impresa. És una intuició que no sé raonar però que cada dia que passa, tot va a una gran velocitat, agafa més consistència. La meva generació deu ser l'última que ha escrit cartes manuscrites, la que alhora ha donat la benvinguda al correu electrònic, i l'ha fet seu, sense penediments ni nostàlgies, amb una perfecta naturalitat. El gènere epistolar ja és història, o un recurs, més o menys fàcil i agraït, per a novel.listes amb ofici. He escrit moltes cartes, al vell estil, durant la meva vida, he esperat en va que el carter truqués dues vegades, i he acabat, com tothom, deixant de banda aquesta forma ancestral de comunicació. El que ara escric teclejant aquest my way podria ser una carta dirigida a un destinatari anònim, una carta que tindrà la mateixa sort que si l'hagués escrita i dirigida a un destinatari amb nom i cognoms: el silenci per resposta.El que no he pogut, o sabut, eliminar dels meus hàbits, és el costum, del tot friqui, d'enviar postals a amics coneguts i saludats. Vaig començar aquesta pràctica suposo que una mica com tothom, quan feia de turista. Ara, però, ja no faig cap viatge, ni llarg ni curt, per raons personals que ara no és moment de detallar, i tanmateix mantinc l'hàbit d'enviar postals dibuixades, sense motiu, i sense missatge, només un dibuix gargòtic que vol ser com un senyal d'identitat. Tinc la vanitosa esperança que un dia, quan jo ja faci malves, i els meus destinataris de postals també abandonin, ara l'un ara l'altre, aquest món, les postals no acabin el seu peregrinar en un contenidor de recollida de paper, sinó que iniciin una nova singladura al Mercat de Sant Antoni... Allà, potser un col.leccionista nostàlgic i silenciós les salvarà de l'abandó i l'oblit. Aquesta és la meva secreta vanitat de vanitats. I no hi ha més cera que la que crema. JP

De l'amoralitat

05/05/2010

Pel maig cada dia un raig, diu la dita popular que els homes del temps repeteixen incansables aquests primers dies de maig plujós i fred inusual per l'època. Recordo els maigs de la meva infantesa, el mes de les flors i el mes de Maria, era un altre temps, les devocions s'encavalcaven amb les temptacions, qui tingui edat per recordar-ho que faci memòria, qui no la tingui que en compri, hem arribat fins aquí, ves a saber tot el que encara ens queda per veure. És un fet que les dessacralitzades societats occidentals lliguen malament amb les devocions del meu temps d'infantesa, però vista una i altra cosa, entre una tarda davant de la TV amb uns personatges que s'esbatussen i escridassen per les aventures d'una o altra Belèn Esteban i el mes de Maria que el mestre d'escola ens feia passar les tardes de maig, em quedo amb el mes de Maria. L'odi de comparar una i altra situació no el vull per a ningú, no es tracta ara de ressuscitar les dues Espanyes que gebren el cor només de pensar-hi, només seria qúestió d'estalviar-nos la grolleria i l'estultícia com a manifestació pública de la condició humana. De grolleria sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà, però mai com ara la baixesa humana s'havia instal.lat a les nostres sales d'estar, i sembla que per quedar-s'hi, perquè ja portem una llarga temporada amb les figues d'aquest paner.I són un referent, un mal referent, per a la nostra joventut. No està de moda, ni es porta ni és ben vist, voler moralitzar la societat. Vivim instal.lats en l'amoralitat del tot s'hi val en nom de l'audiència,d'una mal entesa llibertat, i tenim uns resultats que són els que són, la banalització col.lectiva. Tanmateix, abans que hàgim de donar la raó a algunes tesis del fonamentalisme islàmic, hauríem de saber dir fins aquí hem arribat i d'aquí no passem. No pas per cap reial decret, ans per cansament i sentit comú, el que diuen, i deu ser cert, que és el menys comú dels sentits. De veritat ens hem d'empassar tot el que ens empassem? No és moment de dir prou? Aquests pensaments em porta a la memòria un matí de maig mentre teclejo sense massa esperança aquest crit condemnat a fondre's sense pena ni glòria en la magmàtica teranyina de la WWW. JP

Rosa d'abril

27/04/2010

Tothom qui té una certa edat, i el diletant ja en té uns quants, té una rosa d'abril a la seva vida. Montserrat potser ja no és un nom de moda, en això passa com a la borsa, els valors pugen i baixen segons els capricis del moment, però malgrat els avatars del present és un nom que m'agrada, dec ser un demodé. La Mare de Déu de Montserrat, dels catalans princesa, dels espanyols estrella d'Orient, i dels pecadors, entre els quals em compto, port de salvament, ha estat, és i serà la patrona de Catalunya, si res més no mentre els qui encara hi creiem, en la Mare de Déu i en Catalunya, en poguem donar fe i testimoni. Pensava en tot això aquest matí quan em llevava amb la ràdio posada mentre durant uns instants ha sonat l'inici del Virolai i m'ha recordat la festa del dia, sóc força despistat, de vegades, i oblido fàcilment moltes coses, mentre que en recordo d'altres que es perden en la foscor dels meus orígens terrenals. He relacionat el fet religiós de la festa amb la bonior primaveral d'aquest dimarts de sol radiant, com un home d'instint atàvic que lliga la transcendència que traspua aquest bell nom amb el paisatge natural que de forma inevitable hi veu associat. Els angelets serraren amb serres d'or la muntanya santa que congrega tants devots, turistes inclosos. Fa temps que no he pujat a Montserrat, he recordat mentre fullejava un diari que com cada matí compro a primera hora, l'hora del cafè en un bar del Guinardó. És tan còmode pujar-hi, ara, amb el cremallera, que he decidit fer-hi cap un dia del mes de maig que ja és a les envistes. Si hi fos a temps, hi encendria un ciri perquè demà les coses del Barça rodolessin de forma efectiva i positiva per als interessos blaugranes.Ja hi ha qui ho deu haver fet, em deia mirant de passada els titulars d'esport, tan passionals aquests dies en què ens juguem la temporada a cara o creu. La fe mou muntanyes, diuen, i demà mourà el cor dels catalans, sostinc, tot encenent un ciri virtual a la nostra Morena de la serra de Montserrat estel: I dedico aquest my way a totes les Montserrats del planeta ( sigui quin sigui el resultat del matx, espectacle garantit, jo pujo a Montserrat, això sí, amb el cremallera... )JP

No res dient...

14/04/2010

El trobador va fer un poema no res dient i ara el recordo perquè, prosaic i gens poètic, comparteixo aquesta necessitat d'escriure fins i tot quan no tens res a dir. I és que quan no trobes res que t'empenyi a escriure sempre et queda el recurs trobadoresc d'escriure que no hi ha res de nou a l'oest, que enmig del gran cafarnaüm del món present has arribat a la bonior interior que t'aïlla del gran brogit. Aquest és el meu estat d'ànim d'aquesta tarda d'abril, el mes que un altre gran poeta va qualificar d'un temps de glòria incerta. I no hi ha més cera que la que crema, que diria mestre Pla. No tenir un pla de treball coherent i ben establert, més que no pas un metòdic exercici de meditació transcendental, és el que em porta a aquesta situació de la pàgina en blanc i la soterrada necessitat d'omplir-la, derivada, potser, aquesta necessitat, d'un atàvic horror vacui. Sembla ser que és aquest horror al buit del silenci el que ens porta, als homes de les societats tecnològiques, a formar part de tantes xarxes de comunicació social. Així, el que fa ben pocs anys hauríem solucionat amb una relació comunicacional directa, en una tertúlia de cafè, en un comentari amb un conegut, amb una expressió benevolent d'acollida a un desconegut, ara ho hem traslladat a les diverses pantalles que poblen i moblen la nostra vida de nàufrags solitaris. Fa poc vaig llegir aquest anunci a l'entrada d'una església: "Apagueu els mòbils, per parlar amb Déu no us fan cap falta." Una obvietat com aquesta cal que ens la recordin. I aviat veurem anunciat arreu, que per parlar amb els altres també ho podem fer de viva veu. Passen els dies, i la dependència dels mitjans de comunicació, tant els de masses com els personals, és més i més gran. No sé si això serà bo o dolent, potser simplement serà, ni bo ni dolent, tot dependrà de l'ús que se'n faci, però no puc amagar la joia intensa que em produeix quan algú se m'adreça de viva veu; joia i un cert recel, perquè ja comença a ser un fet ben poc habitual. Hem teixit la nostra teranyina comunicacional particular, i d'aquí no en sortim. Tot això per a no dir res que no sapiguessis, lector desconegut, a qui recordo, com ho feu aquell vell vinyater als seus fills i néts, després de meravellar-se dels grans progressos enològics, recordeu, els va dir, que el vi també es pot fer de raïms... JP

La meva bellesa

04/04/2010

Passo aquests dies Sants a la vall d'Aro, la vall de ma infantesa, llegint un llibre extrordinari, el tercer volum de les memòries d'Octavi Fullat: La meva bellesa. El plaer de la lectura, la delectació pel joc subtil d'erudició viscuda sensualment, de passió vital feta literatura, això, i tota la bellesa d'aquest món és en el llibre de Fullat. Ahir, tornant de Castell d'Aro, havia passat la tarda a l'estudi del pintor Malaret, pensava en com traduir a síntesi explicativa la bella pregonesa de les memòries de Fullat, i no trobava ni les paraules ni aquell punt d'inspiració que et permet resumir la delectació que t'ha produït la lectura, en l'intent, quasi sempre fallit, de voler compartir les emocions intel.lectuals i estètiques, sense caure en la prèdica retòrica, buida i banal. La bellesa, tota la bellesa d'aquest món, era en el cel de la posta que tenia davant meu, els núvols a l'horitzó, penjats en un cel pentinat per la llum del sol morent, eren els mateixos núvols, el mateix cel, la mateixa llum, tota la bellesa ingràvida, per ser precís, de les pintures que acabava de contemplar a l'estudi del pintor Malaret. I és que en la pintura, quan és autèntica, hi ha sempre una guspira de la mateixa vida, del misteri de l'univers, de l'Amor que alguns teòlegs situen a l'essència de la divinitat. Els poetes encara ho han dit amb més claredat: L'Amor que mou el sol i les estrelles... Pensava tot això sense trobar el fil narratiu que em servís per compartir l'experiència contemplativa de la bellesa de les memòries de Fullat, i ara trobava en la bellesa de les pintures de Malaret un recurs on agafar-me. Les formes i els colors, ordenats amb mà de mestre, conformen la pintura i la veritat, també la llibertat, de la pintura de Malaret.Les paraules no tenen color ni forma, són llenguatge i sentit, veritat, llibertat i bellesa, en les memòries escrites per Octavi Fullat. Ho veia finalment com una revelació que m'oferia el cel del capvespre d'aquesta vall d'Aro que es disposava a celebrar la Pasqua, o la Pasca, per ser fidels al dialecte de la vall. Paraules i colors confegint la posta de sol del capvespre de Pasqua. Déu és silenci. L'home és llenguatge. Sóc dels qui construeix pensament a través del teclejar frenètic els signes lingüístics. I sóc feliç quan aquest pensament és generat per l'emoció estètica de la bellesa, sigui pura o impura.La Setmana Santa d'aquest 2010 ha quedat enrera, ja és passat i memòria. La bellesa de les memòries de Fullat i de la pintura de Malaret és present etern. JP

Pregària sense fe

27/03/2010

El matí és serè i lluminós aquest matí de dissabte, contemplo el cel de llevant mentre el sol es lleva, d'allà ens ve la vida, i el dia reneix de les cendres de la nit. Com a bon corsari del Guinardó faig el cafè matinal al bar dels pirates mentre fullejo els diaris del dia, la vida desfilant davant la meva mirada, la que és condensada en la lletra dels papers, i la que es respira entre la clientela matinal del bar. M'agrada començar el dia amb aquest ritual que, si bé no em resol cap dels problemes étics i estètics que tinc plantejats, em predisposa a enfrontar-me al nou dia i les seves trifulques amb l'ànim serè i esmolat per l'activitat mental de la lectura. Ho he fet així des que tinc ús de raó, i encara que estic convençut que hi ha formes més harmòniques de començar el dia, no ho sé fer de cap més manera. És com un ritual, el meu, i com a tal el visc. Ahir vaig passar molta estona al Cafè Cèntric del carrer de Ramelleres, allà al Raval, parlant de pintura amb tres col.legues amb qui comparteixo la mateixa passió,la pintura i el dibuix, i la mateixa condició d'artistes fracassats. No vàrem solucionar cap dels problemes que aquesta activitat té plantejats avui en dia, però com diu el psiquiatre sevillà Rojas Marcos, vaig fer un saludable exercici mental verbalitzant les emocions estètiques amb la conversa amb els amics i companys de viatge terrenal. Sosté el psiquiatre, que fa tants anys que és establert a Nova York, que és bàsic per al nostre equilibri, i per tenir defenses pròpies contra les adversitats que de forma indefectible la vida ens va presentant, practicar aquest recurs de la conversa / confessió amb els amics o amb qui sigui. I ho considera important fins al punt d'afirmar que, si no tens ningú a mà, és bo que parlis sol. Els qui tenim l'activitat lletraferida com un dels pilars del nostre entramat vital, no fem altra cosa, quan escrivim, que parlar sols amb nosaltres mateixos. Així, aquest exercici de l'escriptura no és res més que una forma de verbalitzar emocions, de la naturalesa que siguin, o dit altrament, un continu donar-te noticíes de tu mateix a través de les paraules que vas teclejant i que van conformant la teva imago mundi. Que aquest exercici solipsista i masturbatori pugui interessar a algú més ja són figues d'un altre paner. Un paner que s'escapa del meu abast, nàufrag solitari en l' illa deserta des de la qual verbalitzo, sota la palmera de la meva solitud, aquesta teranyina verbal que anem teixint inconscientment en el nostre interior. La conversa, una forma de pregària per a un home que pul.lula en un món convuls, erm de fe, i deixat de la mà de Déu... JP

Retournons à nos moutons

16/03/2010

Calma tensa després de la tempesta. Reprenc l'activitat pictòrica amb l'ànim refet per la proximitat de l'equinocci de primavera, que si bé ja no m'altera les sangs, m'ajuda a refer les vies vers l'esperança, i la confiança que vindran temps millors. Dissabte passat, fent apunts del natural al Cercle de Sant Lluc vaig refermar-me en la voluntat de dedicar més temps i esforç a la pràctica del dibuix. Hi ajuda la gratificació que aquesta pràctica em produeix, la serenitat que em posseeix en acabar la lluita entre la mà i els inputs que li transmet el cervell a partir dels estímuls sensorials, són elements que un cop arribes al vespre et donen una certa pau d'esperit. Què més es pot demanar en aquests temps colèrics que vivim? Poca cosa més. La pintura, en canvi, no em produeix la mateixa satisfacció, potser perquè sóc poc dotat per al color i els volums, veig el món en forma de línies damunt un pla, com un electroencefalograma del meu viure, i d'aquí no en surto. És la dicotomia de sempre, aquest dualisme maniqueu que s'estableix dintre meu i del qual no me'n sé deslliurar per més esforç i voluntat que hi posi. Diu un amic que errar és humà i és de bèsties perseverar. He de reconèixer que erro i erro un cop i un altre, però també que persevero, bestialment, si he de fer cas a l`amic que no dubto que em vol bé, però que encara no m'ha pogut convèncer de la inutilitat del meu insistir i insistir sense mai desesperar. Què seria la criatura humana sense la voluntat de persistència? Una canya que mou el vent del desert, el caprici d'un déu errívol, fugaç, un idol amb peus de fang, com tants n'hi ha hagut al llarg de la història de l'home. Permeteu-me, doncs, que continui errant, i si no és demanar massa que em pugui equivocar tot solet, tal i com ho he fet sempre. Aquest és el regust de la llibertat, el valor humà que ens dóna l'autèntica dimensió divinal del nostre viure en aquest món. L'amic m'ha fet perdre de vista per uns moments la pràctica devota del dibuix. Retournons à nos moutons. Dibuixaré i dibuixaré fins a perdre l'alè i el sentit, fins que les forces m'ho permetin, ja que és en aquesta pràctica que trobo la meva raó de ser i el més gran plaer que m'ha estat donat en aquesta vida. Errar i errar, per ser cada dia més humà, perseverar i perseverar encara que sigui una obstinació obtusa i un punt bestial, com em suggereix l'amic amat... JP

La incompetència dels ineptes

11/03/2010

La nevada d'aquest dilluns 8 de març marçot ha posat en evidència un cop més les mancances del país, l'absència de serveis de protecció civil, la precarietat de les infraestructures, la patètica incompetència dels polítics que ens malgovernen. Els detalls del desastre ocasionat per una nevada anunciada des de feia tres dies pels serveis metereològics el lector els coneix millor que jo mateix: no hi ha justificació possible, i el que és més greu, no es dóna cap forma d'explicació als milers de ciutadants aïllats, incomunicats, sense energia elèctrica i amb els serveis bàsics totalment inutilitzats. En una carta a La Vanguardia l'escriptor anglès Tom Sharpe, que fa 20 anys que viu a Llafranc, deia ahir que no entenia com podia passar una cosa així, tanta manca de previsió, en un país pretesament modern i civilitzat. Afegia, amb el seu finíssim to irònic habitual, que confiava no agafar una pneumonia ja que ni en els pitjors moments de la Segona Guerra Mundial, al Londres bombardejat pels nazis, no havia passat tanta fred.El que Tom Sharpe expressava tan bé a la seva carta és el que deuen pensar els 200.000 afectats per la nevada, un caos del tot desproporcionat. I és que quan incompetència i prepotència es donen la mà, com és el cas del govern tripartit que hi ha instal.lat a Catalunya, els desastres s'encadenen i la realitat, crua, s'imposa: no és el mateix fer el fatxenda amb sarcàstica i vitriòlica prepotència intel.lectualoide quan es seu còmodament als bancs de l'oposició que governar i donar solucions als problemes que es van presentant. I davant d'aquest sinistre panorama ningú es fa responsable de res. L'autocrítica la desconeixen. I la paraula dimissió és un tabú per a aquests paràsits de la política, mentre que la destitució preceptiva dels incompetents sembla també fruita prohibida, pel simple fet que suposaria la fi de l'invent tripartit, i abandonar la poltrona és l'últim que faran aquests sapastres, autèntics equilibristes de la irresponsabilitat. La indignació és la reacció immediata. Posar, quan sigui el moment, punt i final al desastrós malgovern, ha de ser la resposta col.lectiva a la incompetència, la frivolitat, i la prepotència d'aquests polítics que només es mereixen un qualificatiu: ineptes. JP

Au plein air

01/03/2010

Arriba el març marçot, i la primavera ja és a les envistes. No sabria dir per què, ara que ja sóc a la tardor de la vida, encara m'anima l'arribada de la primavera, potser perquè poc o molt m'altera els bioritmes, tan aplatanats durant aquest llarg i fred hivern que anem passant de la millor manera possible. Una de les bones intencions que cada any em plantejo a mi mateix quan arribo al mes de març és la de pintar au plein air, com diu que ho feien els pintors impressionistes a Barbizon. I es queda sempre en intenció, com tantes altres bones pensades que tinc quan arriba la primavera. I és que la bèstia ja viu a remolc d'unes determinades inèrcies, i és molt difícil fer-la canviar. Tanmateix, aquest any, si el bon temps arriba finalment i l'energia vital no em falla, podria ser l'any de la pintura au plein air. I és que, com també deien els mateixos impressionistes, els estudis de ciutat arriba un moment que fan un cert tuf de resclosit. És el moment de fugir-ne. I què millor que perdre's país endins per camps i feixes, solells i obagues, camins, marjades, rieres i rierols,planes i comes, muntanyes regalades i feréstecs espadats marins, i sense pensar en la finalitat ni l'objectiu de la fugida exultar el teu particular Good bye to all that. Encara que sigui per tornar de forma indefectible a ciutat quan arribin les primeres fredorades tardorals, la fugida au plein air podria ser tota una aventura, un canvi radical en la forma d'entendre la pintura. Seria el moment de ser un ver pintor de cavallet, maridat amb el paisatge, formant part d'aquest mateix paisatge... Massa paisatge també pot ser una temeritat, penso esfereït per les destrosses cromàtiques que podria arribar a fer deixat anar lliure i salvatge per aquests mons de Déu i del diable. I és que la ciutat neurotitza la pintura que acabes fent d'una forma inexorable, però alhora et salva de la desfeta total. El paisatge urbà és d'una gran amenitat per fer-hi vida de flâneur sense objectiu ni destí, però a l'hora de traduir les emocions estètiques que et desvetlla, parlo per mi, és clar, acaba neurotitzant-te, a tu i a la pintura que acabes fent. Tinc la sensació, escrivint la bona intenció d'avui, de vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo. Encara queden tres setmanes d'hivern astronòmic. I el climàtic aneu a saber fins quan durarà. Doneu-me un mes per pensar-m'ho. I ja us en donaré notícies. JP

L'home dibuixat

13/02/2010

A la secció de dibuixos / drawings d'aquesta web hi ha novetat. Coincidint amb la fred d'aquest hivern intens i llarg he substituït els dibuixos que hi tenia per apunts del natural fets durant les sessions vesprals de la sala d'apunts del Cercle Artístic de Sant Lluc, ara instal.lat al carrer de Mercaders. Dibuixar, per a un home com jo que és més voyeur que no pas acteur en aquesta comèdia gens divina de la vida de l'home dibuixat, és un exercici que em suposa la més alta concentració i alhora una poderosa atracció visual i mental. Els resultats d'aquesta tensió entre l'ull i el cervell que dicta a la mà el grafisme o gargot que ha d'executar a cada moment, els té el lector a un clic de la seva mirada. Només ha d'anar a la secció drawings, a la part superior d'aquest text, i en podrà veure i comentar, si s'escau, els resultats. Una imatge diuen que val més que mil paraules. En el cas de l'home dibuixat que sóc la dita és força certa. Ara mateix em costaria Déu i ajuda escriure un text que sintetitzés el que vull expressar amb aquests apunts del natural. Tot el que puc dir és que l'acte en sí del dibuix és tan breu com intens, que cada dibuix representa un tour de force per traduir a traç gargòtic l'harmonia d'un cos i un gest, l'expressió d'un ésser humà. És el repte de l'home dibuixat que sóc. No hi ha, a la meva vida de pintor, cap més exercici mental que tingui la mateixa intensitat. Podria fer literatura sobre aquest fet, però no la faré, perquè seria literatura dolenta, mentides podrides que no ens portarien enlloc. I és que no hi ha més cera que la que crema. Deixo el resultat del meu exercici manual / mental a les teves mans, lector desconegut, i si ets home crític, sigui en positiu o en negatiu, i em fas arribar la teva opinió, l'home dibuixat que sóc t'ho agrairà efusivament, perquè no hi ha gratificació més gran que no sigui la de rebre un judici sincer sobre allò que has fet en la més estricta i íntima de les soledats. És la solitud de l'home dibuixat. JP

Melting pot emocional

07/02/2010

Te literari amb escriptors, poetes, pintors i altres estetes de la faràndula artisticosocial. En aquestes situacions no sé mai quina tecla he de tocar, i sovint em quedo garratibat, escapçat pel que voldria dir i no acabo de dir i el que dic sense voler-ho dir. Engavanyament mental. Sensació de no aprendre'n mai, de pul.lular per les cofurnes diverses de la societat sense acabar de trobar el meu lloc. Això, a una certa edat primerenca és un fet perfectament natural. A l'edat a què he arribat, que ja comença a ser escandalosa, és una engavanyadora síndrome de Peter Pan. O la constatació que m'he convertit en un adolescent petrificat. I tanmateix, un cop sóc altre cop a la cleda personal, refugi del corsari de les emocions estètiques en què m'he convertit, transcric fil per randa tot el que m'havia quedat al pap. I és que em cal la solitud extrema per ser veritablement jo. Llavors, com mogut per un impuls automàtic que neix del magma interior estimulat per la irrupció dels tremolors sísmics vinguts de l'exterior, veig clar el que era fosc, i fosc el que en un determinat moment m'havia semblat lluminós. És la reacció a la paràlisi. La resposta al mutisme. I em demano si a tothom li passa el mateix, o em pregunto si al lector d'aquest text li ha semblat petrificar-se socialment algun cop. Answer not required. Tot és retòricament convencional. És tard quan escric aquestes deliberacions amb mi mateix. He posat el Quartet per a la fi dels temps d'Olivier Messiaen, em fa companyia i amoroseix aquest regust amarg que suara mateix tenia al paidor. És tard i no tinc ganes ni esma de trucar ningú per fotre-li la cavalleria del meu desvari per sobre. Si alguna cosa he après, en aquest procés de petrificació, és a aguantar i callar. O escriure-ho, i que no ho llegeixi ningú, que és una forma discreta d'esgargamellar-me fins a quedar afònic i exhaust. Sento una remor de festa al pis veí. Som un amuntegament de desconeguts que ens intuim les alegries i ens ignorem les penes. Som i serem. La música de Messiaen em transporta al camp d'extermini on va ser escrita i estrenada. Música per a la solució final. Covardia. Indignació. Plaer. Un estrany melting pot emocional. E la nave va... JP

Rat Penat

01/02/2010

Arribem a Mascanada, una petita vall del terme municipal de la vila ganxona, o d'un llogarret perdut en aquest nordest ibèric, com li agrada de dir al nostre Rat Penat, motiu de la visita. Eixut de cara i de pell colrada pel sol, o per la lluna, pell d'home de mar, i ens rep acollidor, encara que sigui a última hora d'una tarda freda d'hivern, amb el seu secretari particular, un ca bellugadís que respon al nom de Freud. I és que el reialme del Rat Penat és la nit. De parla vigorosa i franca, submergit en el seu món particular, un món fet d'una poètica visual molt personal, surreal i viscuda, parida en una ebullició constant de la ment, un pensament que no descansa i destil.la tota una imago mundi que està per damunt de patums polítiques, ideologies caduques, àdhuc divinitats espúries. Passem a les sales del museu, un arbre condensa aquesta ebullició mental que tant veu en el diner que mou món i afanys dels homes el més gran mal, com es sent orgullós d'haver recuperat tants estris de la història que neix amb la revolució industrial i mor, avui, perquè Ganxònia només vegeta, i ja no té l'efervescència industrial i cultural de finals del segle XIX. No no parlarem més de la gàbia d'or mentre els mussols savis determinen què ens convé i que ens perjudica, en un inacabable exercici de miopia congènita. I passem a la sala marinera, les reproduccions de barques i embarcacions ben diverses, tot treballat fins a l'últim detall, minuciós, fregant la perfecció, milers d'hores de dedicació exhaustiva. Homenatge als mestres d'aixa locals i a un temps perdut per sempre. I que el Rat Penat de Mascanada ha fet reviure a escala reduïda per a la història local, cas que els mussols locals es dignin fixar-se en la història, cosa de moment improbable, tan atrafegats estan pulint les seves ideologies respectives. Dintre d'un orinal que penja del sostre un despertador marca una hora permanent, estàtica, muda. I això?, pregunta el diletant: És l'hora d'anar a la merda. Més clar l'aigua. No hi ha cap posat intel.lectualoide, d'aquests que gasta la caterva urbana, ni el primfilament de la poesia visual brossiana, que tant deleix els nostres gurus artístics, els qui dicten què és i què no és poesia. El Rat Penat ens fa una demostració dels seus ginys, ara ja som al seu taller, del mecanisme d'un motor de vapor en miniatura, el seu casc per fer quilòmetres amb la bicicleta galàctica. I ens toca la vall del riu vermell amb l'harmònica mentre en Freud hi posa udolant la lletra pertinent. S'ha fet fosc, sortim al pati i el silenci de la nit ens dicta una melodia a la qual les nostres oïdes urbanes són insensibles. Només el Rat Penat, ara ja plenament inserit en els seus dominis nocturns, en copsa l'harmonia. És el reialme de la nit. El seu reialme. El món personal i intransferible del nostre Rat Penat de mirada escrutadora i ales d'una sedosa i dúctil volada. Va pensiero sull'alli dorate... JP

SENSE TÍTOL ( A )

24/01/2010

Un vespre d'hivern d'un divendres qualsevol, escàs de servituds mundanes. La ciutat bull el friday night fever, però com que el diletant ja ha passat l'edat de la febre conillera, decideix entrar en una galeria d'art. L'objectiu primer del viatger és no saber a on va, diu Lao Tse, però de vegades és convenient saber on entres, més que res perquè mai no saps com en sortiràs. Santuari desolat del silenci i la solitud. ¿Per què no hi ha mai ningú en aquestes galeries tan conceptuals que semblen un destil.lat de neurones en plena efervescència? Parets blanques. Fotografia immensa d'un estadi. Santoral cristià escrit en un pany de paret amb lletra times new roman negra. I la prèdica, a quina hora la fan? pregunto devot a la noia de l'entrada, ganyota d'hostessa de línia aèrea low cost. Quan s'inaugura, em respon, i continua ensobrant invitacions... Un video projecta en una paret imatges borroses de la sortida dels hooligans d'un estadi de futbol. No sé veure quin missatge encriptat hi ha en els moviments de la càmera, ni quins enigmes amaguen els rostres eufòrics de la xusma futbolera. Té alguna relació amb la macrofotografia? Amb el santoral? Amb la comunitat adventista del setè dia? Ningú t'explica res, potser perquè no hi ha res per explicar. En un racó embalatges per a Arco, la fira d'art de Madrid. Poca broma! Medito una estona enmig d'un silenci de cementiri abandonat, sollat només pel remoreig del projector que no para ni un moment de vomitar les mateixes imatges. Saludo la noia amb cara d'hostessa marejada i entro, quatre portes més enllà, a una altra galeria d'art. Preciso que és d'art per evitar la confusió amb les galeries dels condemnats a la cadira elèctrica d'Alcatraz o Sing Sing. Presó o santuari, les parets són grises, la noieta de la recepció tecleja desaforada davant la pantalla d'un PC, tampoc no hi ha ningú, aquí el silenci és encara més sepulcral, sóc davant d'una instal.lació, una galleda de zenc vella penjada del sostre degota un fil prim que simula aigua, com als pessebres de les parròquies pobres posen paper de plata per fer l'efecte d'un rierol, aigua simulada que ressegueix un regueró fet damunt la fusta d'una taula, al final de la qual una galleda idèntica a la que penja del sostre recull el fil d'aigua d'un atrezzo desolat. Sense títol(a). Esmaperdut, esfereït i favagirat, m'entaforo en un Starbucks trobat per atzar, demano un te verd, sense cerimònia, i contemplo com les noietes teclegen a ritme de jazz els seus Macbooks omnipresents i omniscients.Aquí tampoc et diuen ni d'on vens ni on vas, però les pretensions artístiques les tenen molt ben desades. Només són botiguers, i no aspiren a ser res més, gràcies a Déu i a Lao Tse! JP

Ma nuit chez Maud

17/01/2010

La mort d'Eric Rohmer, el per a mi més gran director de l'anomenada nouvelle vague del cinema francès, m'ha portat a la memòria un seguit d'imatges i vivències de la meva incipient joventut, vaig deixar enrera l'adolescència amb Ma nuit chez Maud... I això són coses que no s'obliden fàcilment. He acabat que quasi no vaig al cinema, no pas perquè no hi hagi films d'interés, que sempre n'hi ha algun, si busques i garbelles bé la cartellera, sinó perquè la meva vida va per unes altres tresqueres, i he perdut la voluntat i la paciència de passar-me dues hores a les fosques en una sala on m'expliquen una història. Han passat els anys i ja no visc l'avidesa d'aquella primera nit chez Maud, les necessitats biològiques, també les étiques i estètiques, són unes altres. Aquesta és la raó per la qual m'he convertit en un demodé que passa l'estona a la Sala Parés davant les pintures de Simó Busom i Miguel Macaya tot remugant per dintre una jaculatòria salvífica: ells han trobat el camí i la veritat de la pintura. Un camí i una veritat que voldria que fos també la meva, però em temo que com la guineu del conte, hauré de dir: són verdes. I em quedaré sense poder-les haver. Pensava en els meus moments de plaer estètic quan la notícia del terrible sisme de Haití ens ha sosmogut les entranyes. Llavors les estètiques s'han esllevissat com els edificis de Porte-au-Prince. L'estètica que el filòsof espanyol deia que ens ofegava, avui em salva, tanmateix, de l'ofec, perquè és en aquests moments de desolació i impotència, quan ens fem la pregunta inevitable: Per què, oh Déu, per què? que trobo sentit i plenitud al misteri de la bellesa conscient i compromesa. I perquè bé ens cal un alleujament a les tensions cruels que s'entaulen en el nostre interior quan la pregunta farcida de remordiment i desesper s'enrosca en el nostre esperit. Entrar un moment en una galeria i contemplar una bona pintura, que un pintor ha teixit en silenci, i en l'extrema solitud, la soledat sovint incompresa del seu ofici de viure, aquesta és la meva única pregària possible. La de la callada visió que em parla i em respon el per què adreçat al Déu que s'amaga...La mort de Rohmer, vull pensar que serena, en la plenitud dels 90 anys de vida, i la mort, violenta i col.lectiva, dels pàries de la terra, només les suporto gràcies a la fe en l'home, i en el Déu que l'encercla, la mateixa fe jove i engrescada d'aquella ja llunyana Ma nuit chez Maud... JP

AUTORETRAT

11/01/2010

Han passat les festes i ja som a la setmana dels barbuts, el fred és ben viu i ja no és notícia, he retornat a la ciutat del perdó i he recuperat els hàbits de sempre, els neguits inevitables,amb la parafernàlia de les rebaixes,del tot evitables, i aquest sant tornem-hi que no ha estat res, fet que és la millor notícia que et podia donar, lector desconegut. Avui he acabat un autoretrat començat abans de Nadal i que havia deixat congelat esperant temps millors. No m'agrada, però tampoc no em desagrada. És com és. I no hi puc fer més. Llegia, aquest diumenge proppassat, notícies sobre el mercat de l'art a les pàgines d'economia, les titulen Diners ( més explícits impossible), i l'articulista argumentava, amb el lèxic tòpic dels economistes i els inversors, l'art ( se'n pot dir així, encara?)propi de les grans apostes dels col.leccionistes del món mundial del moment present ( tot és tan global que fot fàstic!), Koons, Hirst, Murakami e tutti quanti. No sé si val la pena resumir les conclusions especulatives a què arribava l'autor de l'article, la veritat és que jo m'hi vaig perdre. I ara no els sé dir si és moment de comprar o de vendre, o simplement de no fer res, wait & see i jugar a veure-les venir. Reconec que sóc un mal lector i un pitjor reporter del que llegeixo.Tot això per dir que si no surts a les pàgines dominicals d'economia no ets ningú, pintis el que pintis, i encara que facis l'arbre forc al bell mig de la Rambla de Canaletes. Continuar insistint, per a què? Encara no en tens prou? M'ho deia un amic, pràctic com ell sol, que sembla que sí que llegeix, i entén, les pàgines d'economia, subapartat mercat de l'art, del diari dels diumenges. Si a l'edat que tens, i en tens uns quants, no has aconseguit ni tan sols entendre de què va la història, és millor que ho deixis còrrer, em va dir com qui recepta paracetamol a un desnerit febrosenc. Fèiem el cafè al Cèntric del carrer Ramalleres, els estudiants de la Facultat de filosofia conversaven animadament sobre l'esquiada de Cap d'Any i els exàmens de gener, i jo no havia previst un atac frontal tan clar, franc i decidit. Potser tens raó, jo que li dic. T'agafo pel mot i et faig confiança.Ho deixo. I sempre ens quedarà l'orgull d'haver-ho intentat i la prudència d'haver-ho sabut deixar a temps. He pujat a l'estudi i m'he barallat amb el caòtic autoretrat. E la nave va... Arrivederci, amici mei...

L'any dels jugadors de whist

01/01/2010

La parafernàlia del Cap d'Any la visc davant de la TV fent zàping de canal en canal i remullant neules en una copa d'Anna de Codorniu, un brut discret, fet a mida per a un bevedor habitual de vichy català... I res de nou a l'oest. La sonsònia de les dotze campanades i el raïm preceptiu ha quedat enrera, hem fet la petita xerinola domèstica, i l'endemà un dia de reclusió, aquí a la vall del riu vermell, la vall de ma infantesa. No sé fer-ho altrament. Amb els anys els pocs amics i coneguts que hi tenia tots van per altres tresqueres, les sendes que resseguim ens allunyen més que no pas ens acosten, alguns se'n van discretament, per a no tornar, i em fan més punyent i dolorosa la solitud. He rebut algun mail fraternal i llunyà, però el ritual de desitjar un feliç any sempre té la virtut d'exasperar-me. Com podem desitjar dotze mesos de felicitat, essent la vera felicitat un estat d'ànim tan escàs com fugisser? M'ho pregunto aquesta tarda del primer dia de l'any. He fet la grassa matinada, no m'he llevat fins les onze tocades del mattí, just a temps d'escoltar els valsos d'Strauss que la TV ens ofereix des de Viena, abans o després de la benedicció vaticana del Papa de Roma. Avui és un dia sense diaris. Els telenotícies els fan els periodistes de guàrdia amb les desgràcies del dia i els tòpics reiteratius de cada any. No sóc dels qui fan bons propòsits per a l'any que comença. Per no fer no faig res. Escric aquest soliloqui vespral després de llegir els capítols finals d'una novel.la excel.lent, potser massa perfecta per al meu gust de diletant extraviat: Els jugadors de whist, de l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà. És una bona crònica generacional, però essent jo carn i sang d'una altra generació, no m'hi he identificat prou, fet que condiciona la meva lectura i el meu judici. La recomano vivament als que tenen entre 25 i 50 anys d'edat.És de lo milloret que he llegit durant l'any que s'acaba d'escolar... I un cop l'hagiu llegida ja me'n donareu notícies. No he jugat mai al whist, ni al bridge ni a la botifarra, també anomenada manilla en una de les seves variants, però la narrativa de Vicenç Pagès m'ha salvat del desesper i la buidor amb què solc acomiadar i rebre els anys, aquest desassossec congènit que em priva de ser feliç els dies de xerinola col.lectiva. Llegiu, llegiu maleïts que el món no s'acaba pas. És gran, lo món, i encara hi faran més cases, per més crisi que hi hagi i per més gran que sigui lo món. En podeu estar ben segurs. Salut per veure-ho i disfrutar-ho. I per molts anys! JP