Martina Filjak

20/07/2010

M'agrada ser a la Vall d'Aro quan hi ha concert a l'església parroquial de Santa Cristina, i no sabria dir exactament perquè, ja que no sóc un gran aficionat a la música, ni, menys encara, un entès, tot i que la música m'acompanya moltes hores del dia, sobretot les hores solitàries dedicades al vici de la lectura i l'escriptura, també mentre intento pintar. Un ver sacrilegi, tan per als aficionats a la música com per als lectors i lletraferits en general, perquè com m'han dit moltes vegades, mentre fas una cosa no pots fer l'altra, o escrius, com faig ara, o escoltes la tocata i fuga, perquè si vols fer les dues coses alhora segur que no en fas cap de ben feta. Deuen tenir raó, però el costum el tinc tan arrelat que no me'n puc desfer. Així he crescut, i és que com em sentencià un vespre d'hivern el meu avi, sóc ben parit, però mal acabat... Hi pensava la setmana passada mentre la pianista croata Martina Filjak interpretava Chopin i Prokofiev a l'església, i jo, submergit plenament en el decorat de pedra nua de les voltes romàniques que semblava que d'un moment a l'altre m'havien de revelar algun estrany secret codificat enmig del seu silenci de segles, pensava, deia, en la meva incapacitat per concentrar-me en una sola cosa, aquest estrany costum de fer dues activitats mentals paral.leles, una atenció ara en la música, després en les evocacions de mil records d'infantesa que l'església amb la flaire de temps que ha fugit sempre em desvetlla. Em dol i m'estranya no veure-hi als concerts més cares conegudes de les que hi veig, no en sé la causa, potser una mala relació amb la música culta, un prejudici o complex, o aneu a saber què, però dels companys d'infantesa mai no n'hi veig gaires, per no dir cap. I és una trista realitat, perquè Martina Filjak ens va deleitar amb el prodigi d'una tècnica refinada i l'esplendor d'una bellesa que no sabria com qualificar, però basculava entre l'encant contingut de centreeuropa i la passió solar de la mar Adriàtica que li deu ser ben familiar... I tot això, Martina, pedra viva de l'església, present i passat, tot viscut des del relaxament contemplatiu de qui escolta i evoca uns records, com és el meu cas, ajuda a sublimar les tensions del present i projectar, ni que sigui durant l'hora i mitja que dura el concert, esperança en el futur incert que sempre ens sotja. Martina Filjak no en sabrà mai res de tot això, però tu, lector desconegut, n'hauràs estat testimoni... JP