Ora et labora

13/07/2010

Va ser un èxit que va superar totes les previsions, sobretot la dels mateixos polítics que ens representen i que ara haurien d'administrar aquesta força col.lectiva que com a poble vam demostrar pels carrers de Barcelona. L'endemà 11 de juliol era Sant Benet, patró d'Europa, que és on hauriem de posar el punt de mira, i canalitzar-hi totes les energies, perquè amb la marabunta espanyola el diàleg ja no és possible,hem cremat els últims cartutuxos, insistir seria ser masoquista... Així, convençut d'aquest doble fet, la realitat europea i la impossibilitat hispànica, m'abandono amb totes les meves forces al meu particular ora et labora. He començat a refer pintures que els anys de les meves incerteses pictòriques havia deixat a mig fer, ebri d'all i salobre, em vaig abandonar al ritual de l'obra inacabada, perdut en unes estètiques incipients deutores del minimal i l'arte povera, tot ben amanit amb un pensament feble que el pas del temps, i les ensopegades inevitables, han convertit en necessitat de força mental, continguda, però forta en la seva arrel. Així, passo els matins a l'estudi i començo el dia fent aquarel.les intranscendents, esbossos incipients, dibuixos banals com banal és el meu viure, per passar després als retrats de personatges desconeguts, els rostres anònims que nien en la meva ment. La tarda, la calor és excessiva, però cap a quarts de 6, quan el sol ja ha iniciat el seu lent declivi camí de la posta, m'enfronto a les teles de gran format fetes els anys 80, pintures que volien ser un remake de l'action painting i no passaven de ser una expressió de la meva impotència plàstica. Les refaig, i hi incorporo un personatge, que és alhora espectador i autor del devessall de color que inunda la tela. Així arribo al vespre cansat i las, erm de tota fretura sensual, la fresca, si és que en fa, de les hores nocturnes convidant a la conversa sense finalitat, si és que trobo un interlocutor, o al monòleg inacabable, si és que m'he d'acontentar amb la solitud de sempre. L'estiu és ara com un préssec madur, sucòs i gustòs, i la vida ébria de mar i esperança es converteix en un ritual que la fe en les coses petites omple de força i contingut. No sé on em portarà tot plegat. Llegeixo als diaris les cròniques cansades dels fets del dia. M'acontento amb tot allò que no surt a les cròniques. És el meu particular llibre dels fets. E la nave va...! JP