Dissabte 10 de juliol

04/07/2010

La situació del país derivada de la sentència del Tribunal Constitucional és tan imprevisible com absurda, amb una Espanya que ens decreta una Nova Planta 300 anys després de l'arribada dels Borbons. Ens ho esperàvem, perquè els 4 anys que han trigat ses senyories a posar-se d'acord no portaven a confiar en res de bo. No sé si la reacció política és la que el país necessita i reclama, som a pocs mesos d'unes eleccions, i el tacticisme especulatiu dels diversos partits serà molt difícil d'evitar. Tanmateix, i al marge del que pensi cadascú, de la idea o projecte que tingui de país, la manifestació del pròxim dissabte 10 de juliol hauria de ser massiva. Es tracta que els qui ens volen anihilar la identitat individual i col.lectiva, sàpiguen que som molts els qui estem disposats a plantar-los cara, a no arronsar-nos, a dir en veu alta i ocupant els carrers: som i volem ser el que som. És un fet que per a moltes persones del nostre país són moments de moltes preocupacions bàsiques, la crisi fustiga amb fúria i sense contemplacions ni miraments la nostra societat, la temptació de passar de tot i refugiar-se en els problemes personals de cadascú és molt gran, però sortir dissabte vinent al carrer és també un acte de llibertat enfront de la ineptitud d'unes polítiques que no només ens perjudiquen com a col.lectivitat, sinó que ho fan directament a cadascú de nosaltres, i que ens afecten els nostres interessos econòmics i materials. La sentència, com ho feu el decret de Nova Planta de 1714, va directament contra els òrgans vitals que com a poble necessitem per continuar sent una societat lliure i viva, moderna i dinàmica, culta i desvetllada: erosiona sense contemplacions els punts neuràlgics que ens defineixen i construeixen: llengua i símbols, finançament i justícia, identitat... En això no han tingut cap problema a posar-se d'acord en menys de 24 hores.Ho han tingut molt clar des del primer moment. Ja hi estaven d'acord abans de començar l'encàrrec, només els calia trobar el to i el moment, escriure la lletra menuda ( que encara no coneixem ) i posar punt i final al procés autonòmic iniciat al final de la dictadura. Ells ho han volgut així.Doncs ara no es tracta d'estalviar-los la resposta contundent que es mereixen: per dignitat, tots al carrer el dia 10. Ja no cal dubtar ni excusar-se en si hi va aquell jo no hi vaig, si el lema és dur o tou, i totes les deliberacions i febleses que la bona gent exposa amb reticència a l'hora de manifestar-se públicament, de sortir al carrer. És l'hora de tothom, no en tingueu cap dubte. No es tracta d'anar contra ningú, és una manifestació per ser el que som i volem continuar essent. El país ha de bategar, ni que sigui per un sol dia, amb un gran cor. JP