S'han acabat les vacances?

01/09/2010

Retorn a ciutat amb tren, lectura pausada d'una revista que em parla de paisatges interiors, mentre el paisatge exterior, dellà de les finestres del vagó, va canviant, ara Selva boscosa, fins arribar, després, al Barcelonès amb les indústries i els horts, amb els torrents eixuts i els rius amb poca aigua... La ciutat suburbial amb l'entrada a través de la via fèrrea, aquest caòtic amuntegament de grafitis que omplen túnels i edificis esventrats, tot és més aviat inhòspit, desangelat, tacat amb la personalitat coixa i esperpèntica de l'extraradi. És com un decorat neorealista postmodern. I de sobte el Passeig de Gràcia. Els turistes fotografiant la casa Batlló, l'olor de mar a la pell colrada pel sol, he baixat del tren com si el món interior de la revista que fa un moment m'entotsolava s'hagués confós amb el brogit urbà. El cel de la ciutat és d'un blau esblaimat, ha bufat el vent del nord, tramuntana a l'Empordà, i la llum del capvespre, trèmula, em parla del setembre que tot just avui hem encetat. S'han acabat les vacances? M'ho pregunta una veïna amb qui he coincidit a l'ascensor. Somric, i faig com que sí, em fa mandra explicar-li que ho tinc prohibit pel metge, això de fer vacances... Seria feina vana intentar donar-li la raó precisa i l'argument concís del perquè no en faig, de vacances.I canvio de conversa, li demano si el seu fill ja és aquí o encara és de viatge de noces, sé que ha anat als mars del sud, ha fet la ruta blava, la mateixa lluna de mel que el poeta Josep Maria de Sagarra. Em diu cofoia que són a punt d'arribar, que viuran al Maresme, ell hi té la feina, ja se sap, Barcelona l'anem convertint en un geriàtric... A la bústia hi he trobat paperassa diversa, revistes, cartes comercials amb factures, i un parell de postals, una de la vall de Boí, un amic pintor hi ha passat l'agost, i una de Lanzarote, l'illa afortunada, una amiga que hi és per un temps indefinit em confessa que no se'n voldria moure més, que tem, com gat escaldat l'aigua tèbia, el retorn a ciutat, al gran cafarnaüm humà que entre tots hi tenim entaulat. Ventilo el pis. I prenc una cervesa repapat al balcó, de cara a llevant, d'on diuen que neix la vida... És divertit això de no fer vacances, quan tothom està convençut que en fas sempre, i ningú no s'empassa la trola del metge que me les té prohibides. El cas és que ja hi tornem a ser. La ciutat ens engoleix, excepte a l'amiga afortunada, que resisteix, numantina, allà a Lanzarote... JP