Nit de lluna plena

27/07/2010

Aquests dies estiuencs de calor xafogosa intensa varen quasi coincidir amb els dies de la festa major de Santa Cristina, vaig ser-hi, tot i que la festa en sí ja no em diu gran cosa, i no en puc parlar amb coneixement de causa, sembla que la crisi econòmica la va reduir, però tanmateix es va mantenir l'esquema tradicional, acontentar una mica tothom amb un seguit d'actes gratuïts que feren les delícies del personal. El dia mateix de Santa Cristina, i potser per tal que el revival fos un fet, vaig assistir a la festa d'aniversari d'un company d'infantesa, i a qui la seva família va voler festejar amb una trobada sorpresa seguida d'un sopar fred molt animat. Tanmateix, potser perquè no tinc costum d'assistir a festes multitudinàries, tot plegat va depassar la meva capacitat de sociabilitat, i no vaig trobar el meu lloc sota la lluna, que aquella nit feia el ple. Vaig ser l'ET de sempre, amb un peu en el present i l'altre trepitjant la nostalgia del passat. I és que el retrobament amb persones conegudes, però que fa temps que no tracto, sempre em porta a fer una estranya regressió cap al passat. És talment com si cap de nosaltres ja no tinguéssim futur, bo i sabent que això és una visió negativa de la vida, i que el que hom ha de fer és aferrar-se al present i viure'l amb delectació. No sé si tenim res més que no sigui aquest present incert, trencadís i malgrat tot palpable, però el meu mirar enrera em va portar a no saber viure i disfrutar aquell present joiós i alegre que la nit agradable m'oferia sense condicions.I ara que hi penso em sap greu. No vaig ser un convidat agraït en el meu entestar-me a ser un convidat de pedra. És un fet, però, que sóc dels qui viuen convençuts que dues persones ja és molta gent, i més de tres és una vertadera multitud. Amb els anys, aquest miratge tan estrany com volgueu, irreal, com tots els miratges, no ha fet altra cosa sinó afermar-se fins a fer un engrut psicològic que em priva del do social, i em posa contra les cordes del do de gents, un do que no tinc ni he tingut mai. No sé si amb el shock que el fet de veure'm rodejat per totes bandes de gent i més gent vaig dir a l'amic de joventut el que se l'hi ha de dir en aquests casos, aquelles quatre paraules justes per desitjar-li molts anys de vida, i una o dues anècdotes divertides del nostre passat comú. No sé ni si tan sols me'n vaig acomiadar tal i com pertocava, quan pels vols de la mitjanit, incapaç de continuar fent el paper d'en Met de Ribes, li vaig dir un lacònic bona nit i molt agraït per tot. Ho faig ara, un cop he retrobat el luxe, la calma i la voluptat de la meva solitud salvífica. I és que ni ha que varen néixer amb estrella i n'hi ha que hem nascut estrellats. Amb retard, gràcies i per molts anys, amic amat. JP